Maria Àngels Anglada en relata: Mentre la mainada vivíem, poc o molt, protegits, al jardí... de la infantesa, bé ens adonàvem a traves de clarianes i esquerdes de la lluita tenaç i difícil que molta gent gran duia a terme, ....
Jo puc afegir que el meu pare, tot just va complir 19 anys va haver de marxar al front deixant a la seva mare i la germana petita a cura dels veïns. El negoci familiar tancat no aportava més que problemes, el seu únic desig era tornar a la seva llar, compartir les dificultats i buscar solucions personalment. Des de el front escrivia moltes cartes pensant que alguna de totes elles podria arribar a les mans de la família; explicava la sort que havia tingut per saber idiomes, gràcies al que la seva situació va millorar perquè el necessitaven com a intèrpret. Un altre de les seves ocupacions era fer de sanitari, localitzant ferits que necessitessin assistència els transportava de la millor manera que podia fins el centre mèdic mes proper.
Es feia el valent explicant com alguna vegada la seva ambulància havia d'utilitzar com camí les vies dels ferrocarrils, i com havia de fer-se el sord davant dels crits que feien els seus malalts, encara que tot això ho comentava amb veu baixa com si estigués avergonyit. D'aquesta manera anava sortejant els dies difícil fins la fi de la Guerra Civil, encara que per ell no va haver pau total fins que va tornar de fer un nou servei militar d'un any i mig que el forçava a tornar a deixar enrere als seus éssers benvolguts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada